Consumir preferentment abans del 7 de març. M’ha tornat a passar. Cinc mesos a la prestatgeria i dos setmanes per casa. Com l’últim tall de pernil dolç oblidat al fons de la nevera. Ja m’havia semblat que, en buscar-lo a les palpentes per la tauleta de nit, ni la textura ni l’olor eren els de sempre. El llibre ha caducat: ja no és novetat, no llueix als aparadors i a xarxes gairebé ningú en parla.
La sobreoferta editorial en català és tan aclaparadora que he d’aclucar els ulls. No és només la percepció d’una lectora, ho diu part de la cadena del llibre. El fet és que la majoria coincideixen que en 10 anys el sector ha crescut de manera exponencial, gran motiu de celebració, alhora que esta abundància també ha derivat en una sobrepublicació que perjudica la majoria. Mirant de reüll els grans grups, les editorials independents fan mans i mànigues per fer-se lloc a prestatgeries i perfils a xarxes, així com autors competeixen contra figures públiques; al mateix temps, lectores i lectors —i suposo que llibreries i biblioteques— ens veiem atrapats en una allau d’oferta difícil d’assumir.
Des de la meva petita finestra he de reconèixer que tinc un peu a remulla en cada ribell: l’agraïment de rebre llibres a casa i la pressió i compromís de ressenyar novetats amb la urgència de no quedar enrere. Una ànsia que s’accelera camí de Sant Jordi, i que només em porta a cavil·lar que l’abundància hauria d’enriquir, no convertir-se en una altra càrrega.
Qui ho diria que avui continuaríem llegint obres escrites el segle passat i, a la vegada, ens oblidaríem d’unes altres en mesos. Perquè sembla que els llibres caduquin com iogurts, que si no el llegeixes quan surt ja l’has deixat perdre, quan en realitat són de les coses més imperibles que existeixen.
